Avui volem recomanar-vos un llibre, “Tu hijo como espejo” (Editorial Kier), de Sandra Aisenberg i Eduardo Melamud.

El llibre ens mostra com els nostres fills i filles, els infants, ens fan de miralls quan reprodueixen les nostres actituds, pel què és evident que ens retornen, com fa un mirall, la imatge de nosaltres mateixos.

Aquest fet ens ha de permetre reflexionar sobre la responsabilitat que tenim vers com ens veuen i perceben, a través del què fem i com ens mostrem, els nostres fills i filles.

Us en reproduim un fragment:

“En els seus primers set anys de vida l’infant està totalment entregat al seu medi. Sent plena confiança, atès que ell està fusionat amb el seu entorn. Així doncs, no serà el mateix si el seu ambient és harmónic o caótic. En aquesta edat, el nen i la nena són totalment manejables, “tous” comparables a la cera. Tot ho incorporen sense barrera protectora, sense filtres i es grava tot en ells.

(…)

No només imita el que veu i escolta, sino que quan imita ho torna a vivenciar, és a dir amb les forces que van acompanyar el fet i l’instant ( la manera, les intencions, els afectes, les agressions…etc), aquest fet passa desapercebut  pels adults. Tot això s’impregna en ell/a.

En la primera infància l’adult no pot evitar afectar a l’infant, actuem sobre ells amb la nostra mera presència.

Tots els sentiments, pensaments i preocupacions que passen en el món interior dels adults no està ocult pels infants. Aquestes són les realitats que el nen/a es fa pròpies i ens les reflecteix constantment.

Els nens/es observen instintivament les decisions que prenen els seus pares i mares, les llibertats i els plaers que es permeten, les capacitats que desenvolupen, les aptituds que ignoren i les regles que segueixen.

Tot aixó té un efecte molt profund en ells. Veuen les nostres actituds com un model de com s’ha de viure.

Quan veiem les nostres pròpies actituds indesitjables reflectides en els nostres fills, els amonestem.

El nen/a no entén perquè, si només està imitant el que li hem ensenyat sistemàticament a diari.

A partir dels 7 anys comença a tenir una mica més d’autonomia pel que respecte a l’ambient que l’envolta. Ja no imita tan les nostres accions i busca en els altres, noves modalitats de manejar-se en el món.

Però la vida afectiva dels que l’envolten segueix penetrant immediatament en ell/a.

Ja sigui felicitat o tristesa, tensió nerviosa o serenitat, alegria de viure o angoixa, l’infant no només és fidel testimoni de tot, sino que experimenta tota l’emoció com si la rebés a través d’un cable subterrani. S’alimenta d’allò que li succeeix a l’adult i amb aquest material, integra els elements de la seva vida interna.

Durant aquests 7 anys, la vida psíquica dels infants està íntimimament vinculada a l’adult i depén d’ell sobremanera. (…)

El que el nen/a necessita en aquesta època és que l’adult li ofereixi imatges que l’ajudin i l’orientin a resoldre els seus problemes i perturbacions.

(Sandra Aisenberg i Eduardo Melamud – “Tu hijo como espejo”)